ROY SULLIVAN & the electric band

Tornar a casa

Tue, 07 Aug 2012 13:06:23 +0200

Avui tinc la satisfacció de poder dir que aquesta breu estada a Escòcia m’està servint per fer una profunda reflexió sobre el meu futur amb la perspectiva que et dona la distància i la estança a un context distint.

He de confessar que m’he sentit ben temptat de tornar en finalitzar el curs vinent per iniciar ací la carrera amb els avantatges d’un país amb una major cultura democràtica, un sistema educatiu que sembla funcionar, un govern que et dona totes les facilitats possibles i la quasi certesa de trobar una feina justament remunerada en acabar. És difícil resistir-se quan te n’adones que ací existeix un vertader plantejament econòmic de futur, un país que, tenint grans jaciments de petroli, no renuncia a ser lider europeu en energies renovables, en contraposició al totxo i la antiga creença espanyola que podíem enriquir-nos perpètuament a base d’hipotecar la nostra terra (en termes econòmics i ecològics). Tan sols un exemple de molts.

Des que vaig arribar a Edinburgh he pogut constatar que els esdeveniments es precipitaven a casa: Vaig plorar veient com el meu país es cremava davant la desídia d’alguns i l’impotència dels més, em vaig sentir abordat pel pànic en constatar que, a la llum de les mesures polítiques que es prenen, s’albira un futur més bé fosc i la cada cop més clara certesa que això va per llarg. Una dècada perduda s’aventuren a dir els més optimistes. Amb aquesta perspectiva, se’m feia difícil assumir la tornada a casa i sols les ganes de retrobar-me amb la meva gent en dissuadien de deixar-ho tot enrere i tractar de buscar-me la vida ací.

I no obstant, és potser ara quan deixe de veure tan clar com ho venia fent, ja des de molt abans de l’esclat de la crisi, que el meu futur es trobe lluny de la terra que em va veure néixer. És just en aquestos moments quan trobe en el futur quelcom apassionant, quan comence a veure que, a cada greuge que patim, alguna cosa reviscola al cor de la gent. Em senc impedit de moure’m de casa amb la idea que vaig a perdrem grans esdeveniments (res a veure amb la vela o la F1), així com per la responsabilitat. No puc estar-me de seguir en la mida del possible amb la tasca que van començar els meus pares (i els de tants altres) fa 30 anys, des de la més absoluta marginalitat. No precisament ara que germinen les llavors del que aleshores van plantar, no seria just.

Avui estem més fotuts que mai, però es avui també que se’m fa evident que les coses van a canviar. Avui tinc ganes de tornar a casa amb la certesa que és allí on vull i dec estar.

Ens veiem en dues setmanes.

Tot preparat per començar… (tomada con Instagram en La...

Sat, 23 Jun 2012 21:46:27 +0200

Tot preparat per començar… (tomada con Instagram en La Tareta)

Photo

Sat, 23 Jun 2012 14:33:20 +0200

LOOOCOOO MÍA!! (Tomada con Instagram)

Sat, 16 Jun 2012 19:38:29 +0200

LOOOCOOO MÍA!! (Tomada con Instagram)

"The first step in liquidating a people is to erase its memory. Destroy its books, its culture, its..."

Thu, 07 Jun 2012 17:54:04 +0200

“The first step in liquidating a people is to erase its memory. Destroy its books, its culture, its history. Then have somebody write new books, manufacture a new culture, invent a new history. Before long the nation will begin to forget what it is and what it was.”

- Milan Kundera (via wine-loving-vagabond)
El cas és que em sona i no sé de què…

Nit friki (Tomada con instagram)

Thu, 07 Jun 2012 00:26:46 +0200

Nit friki (Tomada con instagram)

Se'n recordeu quan a tumblr. la gent creava continguts enlloc de fer reblog?

Wed, 23 May 2012 15:22:18 +0200

No s’ofengueu, però estic fins els pebrots de veure tots els dies la mateixa merda…

"Diuen alguns que la resposta és Déu, i jo dic: No, ‘dadà’ és contestació a tota pregunta..."

Wed, 23 May 2012 03:11:45 +0200

“Diuen alguns que la resposta és Déu, i jo dic: No, ‘dadà’ és contestació a tota pregunta causal!”

Caballero, ¿que le parece a usted el río?

Thu, 17 May 2012 11:17:52 +0200

¿El río? Una mierda. |:-[

Photo

Wed, 16 May 2012 16:24:41 +0200

I així passem les classes d’informàtica…

Tue, 15 May 2012 11:58:27 +0200

I així passem les classes d’informàtica…

Sinceridad

Tue, 15 May 2012 02:50:42 +0200

I encara es pregunta per què me l’estime tant…

carlitaccc:

Despues de estar literalmente pensando en Tumblr toda la noche en que podia poner tal y cual… He llegado a la conclusión de poner algo sincero, importante y personal…

PENE

Dios os bendiga.

Avui toca futbol

Tue, 15 May 2012 01:30:53 +0200

Vaja per davant confessar que, com tot aquell que em conega un poc sabrà, sóc un incondicional del Barça. I és certament el Barça el que em manté fins a cert punt en l’òrbita d’un esport que cada vegada em té més desencisat. No us diré que són els millors, els que millor la toquen i els més guapos, com tot col·lectiu humà té els seus vicis i defectes que podria comentar, però no és allò el que volia comentar. També és innegable que ens ha retornat valors que quasi havíem oblidat, però tampoc és aquest el motiu de tobar-me escrivint això.

És evident que el fenomen del futbol ha estat sobre-dimensionat fins al punt de marcar l’agenda social i, el que és més preocupant, política. Possibles solucions a part, crec que això ens pot donar peu a reflexions molt més profundes ja que, tan arrelat com és a la nostra societat, l’esport rei s’ha anat convertint en una caricatura d’aquesta.

És per aquest desencant que darrerament he anat interessant-me per altres esports, tant des de la perspectiva de l’aficionat, plantejant-me anar més a sovint a veure l’Enrile, com del practicant, considerant unir-me a la meva estimada si és que es decideix a tornar a jugar al raspall així com apuntant-me a l’Alcoy Rugby Club. I és precisament en aquest darrer esport en que he trobat aspectes que fan cert allò de ‹‹El futbol és un esport de cavallers jugat per hooligans, el rugbi és un esport de hooligans jugat per cavallers››. M’ha sorprés el respecte que es té envers les decisions arbitrals (ja no sols els jugadors, sinó també els aficionats) i, sobre tot, el concepte del third half. Certament, no imagine a Guardiola, Mourinho, Pepe, Alves i Iturralde González cantant mentre s’empassen una pinta de Guiness.

I ha estat això i sobre tot la reflexió que s’ha fet avui a El club de la mitjanit sobre l’anquilosament dels clubs, ens federatius i persones que els dirigeixen el que m’obliga a convidar a la reflexió:

Si observem la resta d’esports, ben prompte ens n’adonarem que aquestos han anat adaptant-se al signe dels temps, a vegades obligats per les circumstancies, però convenientment actualitzats al cap i a la fi. Aquells que ens agrada gaudir d’un esport sense additius mirem amb enveja la gran quantitat d’àrbitres i la possibilitat de demanar una revisió en vídeo de la NFL, així com l’ull de falcó del tennis. Això per referir-nos només a l’aspecte més tècnic.

I què té a veure aquesta reflexió cero sesenta amb la societat? Doncs prou. No són pocs els que hi veuen en el funcionament obscurantista de la RFEF, EUFA, FIFA, etc. teories conspiranòiques de arbitres comprats i partits amanyats. No els falten motius i, més d’una vegada els fets els han donat la raó, però hi ha una explicació molt més sencilla. Que l’esport i especialment el futbol és un negoci no és res que ens vinga de nou, però és precisament això el que explica moltes coses. Un malalt mental com Pepe és bo pel negoci. Que Alfredo Relaño cride ‘Villarato!’, Xosé Mourinho ho ratifique i el seu paladín castizo, Tomás Roncero, afegisca un ‘Platinato! Unicefato!”… és bo pel negoci. Perquè un esport dona molt de sí, però sols el para-discurs al seu voltant explica la quantitat de publicacions, debats i tertúlies que hi viuen d’ell. Hem vist com el món de la política, a priori un del exercicis més nobles al meu parer, s’ha convertit en un espectacle, i és precisament això el que ha succeït amb el futbol. Fins el punt que hem oblidat els dies de córrer darrere la pilota a un descampat, amb no més que unes jaquetes com a porteria, i cridar ‘Alta!’ quan la bola s’enlairava per l’imaginari i molt subjectiu travesser. Potser ací m’he passat de nostàlgic, però ben cert és que l’esport, així com les festes populars (també prostituïdes elles), han tingut un paper de cohesió social que no ens podem imaginar allí on no podia, sabia o volia arribar la política. És altra de les moltes coses belles que les nostres misèries han fet malbé. Potser hauríem d’anar a un racó i pensar en el que hem fet.

Tota la resta de vergonyes, com el fet que els clubs es puguen permetre el luxe de deure obscenes quantitats de diners a l’Hisenda Pública queda explicat de la mateixa manera que el rescat als bancs, show must go on, no siga cosa que se’ns ensorre el xiringuito.

Per la meua banda, tot conscient que sóc incapaç de deixar de veure els partits del meu estimat Barça o anar al Collao a veure si ocorre el miracle i es salva el nostre Deportivo, tractaré d’aillar-me de la perversa premsa esportiva, de veure Punto Pelota encara que el Madrid patisca l’enèsima humiliació (malauradament crec que els vents estàn canviant) i em perda el poema que és la cara de Roncero en tals circumstàncies. En definitiva, abstenir-me de tot debat més enllà del que fan els vint-i-dos homes amb la pilota. Crec que li ho dec.

Fet gens noticiable

Fri, 11 Nov 2011 01:43:01 +0100

Abandone el tlog. Ara no puc seguir, ara tinc por.

iPocalypse now

Wed, 12 Oct 2011 00:17:00 +0200

…i qui tinga un joc de paraules millor, que tinga el valor i l’anatomia reproductora necessaria per fer un pas al front. La cosa es que fa 10 dies em van robar, entre d’altres coses, el MacBook i l’iPod Touch. Putada i no sols per la quantia econòmica del conjunt, sino pel valor sentimental del contingut, i molt especialment la meva fonoteca particular. Exactament: ni un miserable mp3. Sent tal la situació, vaig demanar al meu oncle ajuda per tal de, més que reconstruir la meva llibreria d’audio, fer-me una de nova, com qui renova el seu armari (cadascun amb les seves dèries). No puc deixar d’agraïr-li la celeritat amb que m’ha enllaçat tota la música que havia penjat en algun moment per a alguna amistat mentre em prepara una selecció. Tot i que no segueix cap criteri, tots els discos tenen el seu valor artístic o històric. A més, el meu oncle és una persona prou pulcra i exigent en aquestos afers, així que l’etiquetatge es prou correcte i no em consta que cap disc tinga una qualitat inferior als 320 kbps. I aquí us els porte per qui els vulga gaudir. Hi ha més d’un que ja es trobe entre la col·lecció musical del respectable, però no és mala ocasió per fer fora aquella versió en 128 misèrrims kbps que ens descarregàrem quan erem joves i folls.

Nota: la contrasenya, si es requereix, és ‘eneroscu’.

Audio

Tue, 26 Jul 2011 00:06:23 +0200

Pretty sure you've always wanted to see me naked.. Well.. I'm feeling pretty adventurous today so go to datelink3(dot)com (switch [dot] with .) then sign up and find my profile under the username 'lolsummer69'. I hid my face in the pictures. but I want you to guess who I am and then hit me up on Facebook lol. Good luck.

Sun, 24 Jul 2011 20:57:03 +0200

Sí, vaig corrent ara mateix…

Don’t feel sadWe all have to be lonelyJust be glad...

Sun, 17 Jul 2011 23:49:20 +0200

Don’t feel sad
We all have to be lonely
Just be glad it’s over
I’m just glad it’s over

braisr: Estou disposto a ser sacrificado e perseguido por este...

Thu, 14 Jul 2011 10:22:19 +0200

braisr:

Estou disposto a ser sacrificado e perseguido por este chiste.

"I once told a girl my name was John Paul and she asked “What about George and Ringo?”. I didn’t know..."

Mon, 27 Jun 2011 01:25:30 +0200

““I once told a girl my name was John Paul and she asked “What about George and Ringo?”. I didn’t know if I had to laugh or just to slap her.””

- John Paul Jones (via fakemusicquotes)

Muy mala, pero me encanta x)