ROY SULLIVAN & the electric band

Se’n recordeu quan a tumblr. la gent creava continguts enlloc de fer reblog?

No s’ofengueu, però estic fins els pebrots de veure tots els dies la mateixa merda…

Diuen alguns que la resposta és Déu, i jo dic: No, ‘dadà’ és contestació a tota pregunta causal!

“

Caballero, ¿que le parece a usted el río?

carlitaccc

¿El río? Una mierda. |:-[

I així passem les classes d’informàtica…

Sinceridad

I encara es pregunta per què me l’estime tant…

carlitaccc:

Despues de estar literalmente pensando en Tumblr toda la noche en que podia poner tal y cual… He llegado a la conclusión de poner algo sincero, importante y personal…

PENE

Dios os bendiga.

Avui toca futbol

Vaja per davant confessar que, com tot aquell que em conega un poc sabrà, sóc un incondicional del Barça. I és certament el Barça el que em manté fins a cert punt en l’òrbita d’un esport que cada vegada em té més desencisat. No us diré que són els millors, els que millor la toquen i els més guapos, com tot col·lectiu humà té els seus vicis i defectes que podria comentar, però no és allò el que volia comentar. També és innegable que ens ha retornat valors que quasi havíem oblidat, però tampoc és aquest el motiu de tobar-me escrivint això.

És evident que el fenomen del futbol ha estat sobre-dimensionat fins al punt de marcar l’agenda social i, el que és més preocupant, política. Possibles solucions a part, crec que això ens pot donar peu a reflexions molt més profundes ja que, tan arrelat com és a la nostra societat, l’esport rei s’ha anat convertint en una caricatura d’aquesta.

És per aquest desencant que darrerament he anat interessant-me per altres esports, tant des de la perspectiva de l’aficionat, plantejant-me anar més a sovint a veure l’Enrile, com del practicant, considerant unir-me a la meva estimada si és que es decideix a tornar a jugar al raspall així com apuntant-me a l’Alcoy Rugby Club. I és precisament en aquest darrer esport en que he trobat aspectes que fan cert allò de ‹‹El futbol és un esport de cavallers jugat per hooligans, el rugbi és un esport de hooligans jugat per cavallers››. M’ha sorprés el respecte que es té envers les decisions arbitrals (ja no sols els jugadors, sinó també els aficionats) i, sobre tot, el concepte del third half. Certament, no imagine a Guardiola, Mourinho, Pepe, Alves i Iturralde González cantant mentre s’empassen una pinta de Guiness.

I ha estat això i sobre tot la reflexió que s’ha fet avui a El club de la mitjanit sobre l’anquilosament dels clubs, ens federatius i persones que els dirigeixen el que m’obliga a convidar a la reflexió:

Si observem la resta d’esports, ben prompte ens n’adonarem que aquestos han anat adaptant-se al signe dels temps, a vegades obligats per les circumstancies, però convenientment actualitzats al cap i a la fi. Aquells que ens agrada gaudir d’un esport sense additius mirem amb enveja la gran quantitat d’àrbitres i la possibilitat de demanar una revisió en vídeo de la NFL, així com l’ull de falcó del tennis. Això per referir-nos només a l’aspecte més tècnic.

I què té a veure aquesta reflexió cero sesenta amb la societat? Doncs prou. No són pocs els que hi veuen en el funcionament obscurantista de la RFEF, EUFA, FIFA, etc. teories conspiranòiques de arbitres comprats i partits amanyats. No els falten motius i, més d’una vegada els fets els han donat la raó, però hi ha una explicació molt més sencilla. Que l’esport i especialment el futbol és un negoci no és res que ens vinga de nou, però és precisament això el que explica moltes coses. Un malalt mental com Pepe és bo pel negoci. Que Alfredo Relaño cride ‘Villarato!’, Xosé Mourinho ho ratifique i el seu paladín castizo, Tomás Roncero, afegisca un ‘Platinato! Unicefato!”… és bo pel negoci. Perquè un esport dona molt de sí, però sols el para-discurs al seu voltant explica la quantitat de publicacions, debats i tertúlies que hi viuen d’ell. Hem vist com el món de la política, a priori un del exercicis més nobles al meu parer, s’ha convertit en un espectacle, i és precisament això el que ha succeït amb el futbol. Fins el punt que hem oblidat els dies de córrer darrere la pilota a un descampat, amb no més que unes jaquetes com a porteria, i cridar ‘Alta!’ quan la bola s’enlairava per l’imaginari i molt subjectiu travesser. Potser ací m’he passat de nostàlgic, però ben cert és que l’esport, així com les festes populars (també prostituïdes elles), han tingut un paper de cohesió social que no ens podem imaginar allí on no podia, sabia o volia arribar la política. És altra de les moltes coses belles que les nostres misèries han fet malbé. Potser hauríem d’anar a un racó i pensar en el que hem fet.

Tota la resta de vergonyes, com el fet que els clubs es puguen permetre el luxe de deure obscenes quantitats de diners a l’Hisenda Pública queda explicat de la mateixa manera que el rescat als bancs, show must go on, no siga cosa que se’ns ensorre el xiringuito.

Per la meua banda, tot conscient que sóc incapaç de deixar de veure els partits del meu estimat Barça o anar al Collao a veure si ocorre el miracle i es salva el nostre Deportivo, tractaré d’aillar-me de la perversa premsa esportiva, de veure Punto Pelota encara que el Madrid patisca l’enèsima humiliació (malauradament crec que els vents estàn canviant) i em perda el poema que és la cara de Roncero en tals circumstàncies. En definitiva, abstenir-me de tot debat més enllà del que fan els vint-i-dos homes amb la pilota. Crec que li ho dec.

Fet gens noticiable

Abandone el tlog. Ara no puc seguir, ara tinc por.

iPocalypse now

…i qui tinga un joc de paraules millor, que tinga el valor i l’anatomia reproductora necessaria per fer un pas al front. La cosa es que fa 10 dies em van robar, entre d’altres coses, el MacBook i l’iPod Touch. Putada i no sols per la quantia econòmica del conjunt, sino pel valor sentimental del contingut, i molt especialment la meva fonoteca particular. Exactament: ni un miserable mp3. Sent tal la situació, vaig demanar al meu oncle ajuda per tal de, més que reconstruir la meva llibreria d’audio, fer-me una de nova, com qui renova el seu armari (cadascun amb les seves dèries). No puc deixar d’agraïr-li la celeritat amb que m’ha enllaçat tota la música que havia penjat en algun moment per a alguna amistat mentre em prepara una selecció. Tot i que no segueix cap criteri, tots els discos tenen el seu valor artístic o històric. A més, el meu oncle és una persona prou pulcra i exigent en aquestos afers, així que l’etiquetatge es prou correcte i no em consta que cap disc tinga una qualitat inferior als 320 kbps. I aquí us els porte per qui els vulga gaudir. Hi ha més d’un que ja es trobe entre la col·lecció musical del respectable, però no és mala ocasió per fer fora aquella versió en 128 misèrrims kbps que ens descarregàrem quan erem joves i folls.

Nota: la contrasenya, si es requereix, és ‘eneroscu’.

[Flash 9 is required to listen to audio.]

11 reproducciones